Selecció  |  Etapa1  |  Etapa2  |  Etapa3  |  Etapa4  |  Etapa5  |  Etapa6 Projectes  |  Etapa7  |  Etapa8  |  Etapa9  |  Etapa10  |  Etapa11  |  Etapa12  |  Actualitat  |  Cronologia  |  Dades biogràfiques  |  Bibliografia  |  Contacte

Silvestre Moros, Miguel (Llíria, 1942)

“Sempre he tendit cap a l’esquematisme cercant la síntesi com a forma d’abstracció”.

Silvestre Moros

Experimentat coneixedor de les eines i els materials, les seues obres, que tenen un acabat precís, opten per la puresa de les formes i fugen del que és accessori. Fidel a una tècnica acurada que molt ràpidament va arribar a dominar durant la seua formació acadèmica, va decidir obrir-se a les influències estrangeres que passaven inadvertides o conscientment ometien els acadèmics de la dècada dels 50 i 60 encarregats de mantenir sense màcula el clàssic cànon. Amb vint anys escassos controlava la figura humana fins a ser capaç de proporcionar-la mentalment. Posteriorment, va decidir investigar temes nous, que s’acostaven cada vegada més a l’objecte quotidià. Sense perdre mai de vista la factura tècnica i fugint dels detalls anecdòtics, va conrear una mena de minimalisme formal que exercita també en la vida quotidiana i en les relacions personals. Un home directe, d’una gran clarividència i ampli coneixedor de la història de l’art que, com en les seues obres, cuida al detall tot el que diu i, sobretot, com ho diu. Reservat en l’esfera personal, minuciós en el treball, és una persona humil, propera i amable. Les seues tres passions han sigut sempre la família, l’escultura i la docència. Passions que ha sabut entremesclar per a gaudir al màxim de tot el que ha fet sense grans pretensions de transcendir públicament ni preocupacions excessives per l’èxit econòmic.

Miguel Silvestre Moros és un d’aquests artistes que no pot recordar a quina edat va començar a gaudir fent art. Des de ben menut dibuixava incessantment tots els racons de la casa, des dels detalls arquitectònics fins als objectes quotidians, tema que va esgotar fins que ja no tenia sentit continuar-hi. Prompte va eixir al carrer i va començar a dibuixar els carrers de Llíria, carrers sencers primer, façanes després amb tot luxe de detalls. Amb a penes nou anys aprofitava les pluges copioses per a proveir-se del fang dels carrers, amb què va començar a modelar les primeres figures antropomorfes. Dibuixos i escultures carregats de verisme i minuciositat que feien presagiar en aquell xiquet despert i constant un bon futur com a artista plàstic.

Al llarg de la seua trajectòria artística ha mantingut sempre la constant d’esgotar totes les possibilitats d’un tema i cercar altres motius, tècniques i materials amb els quals seguir investigant. Sense anar més lluny, el fet de desembarassar-se del cànon imposat per l’Acadèmia en controlar a la perfecció la figura humana. De les petites figures antropomorfes en bronze als torsos en fusta i pedra, dels coloms als caps, de les mans en nombrosos materials a l’objecte quotidià principalment en fusta, ja siga en escultures d’imatge redona o en relleus en bronze, les llandes deformades i les figueres de pala, sense perdre mai la curiositat ni abandonar el rigor en el treball, la investigació de la plasticitat i les possibilitats de la matèria.

Dues imatges constitueixen principalment les seues primeres referències escultòriques: la façana barroca de l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, amb les seues escultures de pedra calcària, i una antiga màquina de cosir que pertanyia a la seua àvia. Aquesta màquina de cosir de la marca Singer estava decorada en un dels laterals per un relleu ovalat amb el cap de Medusa en ferro colat, imatge que l’artista observava, dibuixava i reproduïa sobre escaiola a una edat molt primerenca. Molts anys després, contemplant a Florència les meravelloses peces d’orfebreria renaixentista i més tard visitant la fàbrica de Singer al Soho de Nova York, va sentir la mateixa emoció amb la qual, de menut, observava aquella màquina de cosir amb el seu bell relleu que va resultar, per recurrent i evocador, clau en la seua decantació per la pràctica escultòrica.

Als catorze anys va arribar a València. Corria l’any 1956 i Silvestre Moros es va allotjar a casa dels seus oncles amb la intenció d’estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis. Durant el curs compaginava els estudis amb la faena en un taller d’imatgeria. Aquest doble aprenentatge, maximitzant el temps i esprement cada oportunitat, li va permetre desenvolupar un hàbil maneig de les eines i els materials escultòrics. L’any següent, com en una funesta broma del destí, el fang que en la infantesa li havia brindat la pluja per als seus primers modelatges amenaçava ara els fonaments de l’Acadèmia. Després de la tràgica riuada que va desbordar el riu Túria va participar activament en les tasques de neteja del Museu de Belles Arts Sant Pius V, que havia quedat desastrosament enfangat.

El 1959, en acabar els estudis a l’Escola d’Arts i Oficis, ingressa a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Els professors, anquilosats en una concepció de l’art fortament conservadora, no satisfeien les ànsies renovadores dels seus alumnes. L’ensenyament era llavors estrictament academicista, caracteritzat per un escàs dinamisme, plantejaments programàtics ben pobres i una exasperant escassetat de recursos. Imperava un gran buit informatiu en el qual no s’estudiava l’art modern que des de feia anys es donava a Europa i als Estats Units. Els estudiants d’aquella època es trobaven a Sant Carles fora de temps i havien d’obstinar-se de manera autodidacta per a conèixer els diferents moviments artístics que havia donat el segle XX. Constantin Brancusi, Henry Moore, Alberto Giacometti o Barbara Hepworth, per citar algunes de les influències, eren artistes reconeguts a tot el món i que, no obstant això, els alumnes de Belles Arts no van conèixer fins que les seues inquietuds personals els van espentar a eixir fora del país. D’altra banda, la possibilitat econòmica d’eixir a l’estranger era un privilegi que només uns pocs es podien pagar.

Havent rebut el Premi d’Escultura de la Direcció General de Belles Arts dos anys consecutius (1963 i 1964), el 1964 fa un viatge d’estudis a Itàlia, on visita l’escultor Francesco Messina al seu estudi de la Facultat de Belles Arts de Milà, i queda fascinat per la plasticitat de la seua obra. Aquell viatge a Itàlia, país que no ha deixat de visitar al llarg dels anys, va fer créixer en ell l’admiració per l’art del Renaixement, dels frescos de Masaccio i Giotto a les escultures de Donatello i Miquel Àngel, passant per Lucca i Andrea della Robbia, visitant durant hores el Museu del Bargello i la capella dels Mèdici de Florència. Ja finalitzada la carrera de Belles Arts, especialitzat en escultura, li és concedida en 1966 una Beca del Ministeri d’Educació i Ciència de Preparació a Càtedra adscrita a l’assignatura de Modelatge del Natural de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles. Durant el transcurs d’aquesta beca (prorrogada l’any 1967) és pensionat d’escultura per la Diputació de València i exerceix com a professor ajudant d’aquesta càtedra i, l’any següent, s’incorpora a la recentment aprovada plaça com a professor agregat de Dibuix d’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà. Després d’haver exercit la docència a la Vila Joiosa (1968-1969), Crevillent (1969-1972) i Requena (1972-1979), ha passat els últims vint-i-cinc anys a l’IES Benlliure de València, fins que es va jubilar en 2003, primer com a professor agregat i més tard com a catedràtic. L’IES Benlliure de València va mostrar durant la transició democràtica una especial inquietud cultural, participant activament en multitud d’iniciatives i promovent activitats de caràcter reivindicatiu, i així es va convertir en un institut emblemàtic de la ciutat. L’itinerari artístic de Batxillerat es va implantar a l’institut en el curs 2000-2001, i Silvestre Moros va afrontar, com a cap de seminari, el repte de la posada en marxa del Batxillerat de les Arts, lluitant conscienciosament per millorar la dotació i l’equipament del centre. Treball que va ser recompensat amb la il·lusió i la motivació dels alumnes del centre, que demostraven una gran capacitat tècnica, creativa i conceptual.

Durant els anys setanta es dóna el seu període de major participació en concursos i exposicions, i obté diversos premis i guardons, entre els quals destaquen el Premi Senyera d’Escultura de l’Ajuntament de València l’any 1973 i el Primer Premi Jacomart d’Escultura en el II Saló de Primavera de 1975. Al mateix temps, les seues obres són seleccionades per a l’Exposició Nacional d’Art Contemporani de València en 1972, la IV Biennal Internacional de l’Esport en les Belles Arts de Madrid i la II Biennal Nacional d’Art de Pontevedra en 1973, el XXXIII Saló de Tardor de Palma de Mallorca en 1974 i la II Biennal Internacional d’Art de Pontevedra en 1976.

A banda, en aquesta època va dur a terme dues exposicions individuals a la sala de la Caixa d’Estalvis d’Elx (1972) i a la galeria Xiner de València (1975). D’aquelles exposicions subratlla la premsa local la sobrietat i el gust per la puresa de les formes, sense detriment en l’expressivitat de les seues escultures. Escultures que reben nombroses lloances de la crítica, que parla de Silvestre Moros com un autèntic model de síntesi i economia de mitjans que maneja a la perfecció la racionalització espacial dels volums. Durant aquesta època hi havia obra seua en els fons de diverses galeries valencianes, com ara Arts o Xiner, fins que va decidir desvincular-se del mercat de l’art per voluntat pròpia.

Malgrat l’aïllament i la repressió de la dictadura franquista, és mitjançant les lectures autodidactes i els viatges a l’estranger com entra en contacte amb l’escena artística internacional. La transició democràtica suposa una bufada d’aire fresc que resumeix de la manera següent: “després de dècades de censura i immobilisme cultural, la transformació en un estat democràtic ve seguida d’una eufòria cultural que intentava pal·liar les greus mancances i limitacions derivades del règim dictatorial”. És temps d’obligada reflexió en la qual cerca nous camins i plantejaments creatius. A poc a poc comença a interessar-se per l’objecte quotidià, que descontextualitza i produeix en diferents materials, com ara la fusta, l’escaiola tallada o la pedra i que, posteriorment, li serveixen per a realitzar peces corpòries i relleus en bronze. En 1975 farà un nou viatge d’ampliació de coneixements, aquesta vegada a París, on visita per primera vegada el Musée d’Art Moderne, que suposa un revulsiu, una sacsejada emocional per a l’artista. Allí descobreix alguns dels escultors que havien canviat la història de l’escultura del segle XX i que havien sigut omesos en els anys de la seua formació acadèmica: la síntesi i l’estilització de Constantin Brancusi, les escultures en ferro de Julio González, l’art cinètic d’Alexander Calder, la tridimensionalitat i l’ús del color de les escultures de Henri Laurens, les formulacions cubistes de Jacques Lipchitz, i per fi es posa en contacte amb la realitat artística contemporània.

Un altre dels moments que recorda amb admiració és el viatge a Grècia en 1993, on constata l’innegable valor dels antecedents culturals com a referents necessaris per a l’art contemporani. I així ho reflecteix en les seues notes, en què recorda com la visita a l’exposició del Tresor d’Atreo o Tomba d’Agamèmnon, al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, amb aquelles diminutes estatuetes en bronze i or del segle XIII aC, fou per a ell com estar davant d’una exposició d’Alberto Giacometti. Aquelles joies de l’art micènic eren més Giacometti que el mateix Giacometti. Però el moment més suggestiu per a Silvestre Moros té lloc durant un viatge en 1997. A quaranta quilòmetres al nord de Londres, a Perry Green, un petit poble de Hertfordshire, visita la Henry Moore Foundation, on queda corprès per les prop de trenta hectàrees de pujols on conviuen escultures en bronze de totes les èpoques i dimensions amb grans ramats d’ovelles. Allí va conèixer en profunditat l’obra de Moore i va visitar els diversos tallers que utilitzava en funció del volum de l’escultura que anava a crear.

Casat en 1974 amb Maribel García Márquez, del matrimoni van nàixer dues filles, Laura i Isabel. En 1996 la mort de la seua filla Isabel va significar una insoldable bretxa en la seua vida. Una profunda amargor de la qual intentarà reposar-se a través d’una nova sèrie escultòrica, Llandes, que combina l’art d’acció amb l’escultura del realisme extrem. Comença a interessar-se pels colps, els magolaments en els objectes metàl·lics. Objectes que troba o que ell mateix rebrega, contrau, deforma i reprodueix en fusta tallada amb un enorme virtuosisme tècnic i una gran cura per l’acabat.

Al mateix temps comença un projecte d’aproximació a l’obra natura (land art). Un ampli terreny en guaret propietat de la família al terme de la Contienda, del proper municipi de Marines, que decideix transformar en una gran escultura. Una enorme obstinació d’art processual, en el qual fa vora quinze anys que treballa en continu diàleg amb la naturalesa, amb la finalitat de viure un procés creatiu tan dilatat en una íntima relació entre l’obra i l’artista. Com un Sísif en esforç constant, l’artista ha esbrossat d’argelagues i arbustos i ha desempedregat els 4.000 metres quadrats d’extensió només amb l’ajuda d’eines preindustrials, com ara aixades, falçs, cabassos i rasclets, en un treball constant i generador d’una adrenalina excitant. La troballa fortuïta d’una aixada oxidada va ser el començament d’aquesta titànica labor que un sol home ha estat duent a terme els últims tres lustres. De manera minuciosa i calculada, va començar per dividir el terreny en parcel·les de cinc per cinc metres i va alçar quaranta cons de pedres amuntegades que sumaven un total de noranta tones resituades a cabassos. En aquest terreny, l’artista ha intervingut un garrofer sec amb l’ajuda de la seua esposa Maribel, eliminant branques secundàries, deixant les fonamentals i pintant amb grans franges de colors que ressalten vivament entre el verd dels arbres i el marró fosc de la terra. Una altra de les peces situades al terreny és una columna de color ocre ataronjat de ferro de sis metres d’altura amb base de formigó coronada per una escultura cilíndrica envoltada de cons de menor mida que pareix un sol esquematitzat i que està dedicat al seu nét Miguel. El caràcter processal de l’obra ha quedat testimoniat en diferents documents videogràfics i esbossos. Una obra que segueix creixent i que, pròximament, es veurà enriquida amb noves escultures que l’artista pretén instal·lar en l’espai com en una espècie de parc escultòric.

Al marge de l’escultura, els altres dos pilars fonamentals en la seua vida són i han sigut la seua família i la docència. L’exercici de l’escultura i de l’ensenyament s’han beneficiat mútuament del saber adquirit en cadascuna d’elles. La joventut dels seus alumnes li ha suposat una immillorable càrrega energètica al llarg dels seus trenta-cinc anys com a professor de dibuix i una gran satisfacció en el diàleg artístic i vital amb ells. D’altra banda, l’exercici de la docència li ha permès la llibertat de desenvolupar la seua producció artística sense necessitat de pensar en el mercat.

Al llarg dels seus quasi cinquanta anys de treball escultòric, ha participat en nombroses exposicions col·lectives: a la Sala Municipal de l’Ajuntament de València (1978), al M. I. Ajuntament de Llíria (1979 i 1980), en la XV Fira Internacional d’Art en Metall de València (1980), a la Casa de Cultura de la Vila Joiosa (1982), a la Fundació Bancaixa amb motiu de l’exposició “25 anys de Pintura i Escultura” (1998) i, recentment, en les mostres “Art Ben Lliure. Memòria Artística d’un Centre d’Educació Pública”, al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València l’any 2009, i en l’exposició “La mirada escultòrica: Silvestre d’Edeta, artistes i mestres”, organitzada pel M. I. Ajuntament de Llíria i la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de la Universitat Politècnica de València, amb motiu de l’homenatge de la ciutat de Llíria a Silvestre d’Edeta en el centenari del seu naixement. Les seues obres es troben disseminades per nombroses col·leccions particulars i formen part de la col·lecció del Museu Històric Municipal de València, de la Diputació de València i la Societat Unió Musical de Llíria.

 

Manuel Garrido Barberá
Comissari i crític d’art